L’Any 1680, el
barri de pescadors del port de l’Escala, amb vuitanta veïns, demanava a la
comtessa d’Empúries la cessió d’un solar per a construir una església pròpia
amb cementiri i no haver d’anar a Sant Martí d’Empúries. El dia 1 de juny de
1682, Rafel Mateu, sagristà de l’església de Sant Martí d’Empúries i rector de
la nova església de Sant Pere de l’Escala, oficiava el primer enterrament al
difunt Pere Albert, barriler del port de l’Escala. La taxa de mortalitat,
llavors, era de quinze a vint defuncions anuals, la majoria infants. El
cementiri que hi havia davant de l’església de Sant Martí d’Empúries va acollir
a partir de llavors només els difunts d’Empúries, Cinclaus, Vilanera i les
Corts. El 1914 fou traslladat a una finca situada a la cruïlla dels antics
camins d’aquests veïnats.
L’augment
espectacular de població al llarg del segle XVIII, les epidèmies de còlera i
malària de 1835 i 1836, que provocaren una gran mortalitat a la població de
l’Escala (92 morts la primera i 408, la segona, elevaven la xifra de finats a
500, per altra banda les normes sanitàries obligaven a partir de 1833 al
trasllat dels cementiris fora vila. Tot plegat motiva la construcció d’un nou
recinte funerari a l’Escala. El cementiri es va construir a migdia del nucli
urbà, perquè els vents del nord i de llevant, freqüents a la vila,
s’emportessin les males olors i en sòl sílico-calcari, allunyat d’aigua o de
rec. La primera tomba data de 1835. El 1854 es feia la primera ampliació i el
1870 la segona, mantenint tots els cossos de nínxols una gran uniformitat. El
1876 es destinaren els fons de la venda de nínxols a la construcció d’una
capella. El 1890 s’encarregà al manyà Francesc Fumadó Poy la construcció d’una
porta de ferro forjat per a l’entrada del cementiri i una altra per a la
capella. L’any 1905 es completà la capella, obra de l’arquitecte provincial,
fill de l’Escala, Martí Sureda i Deulovol. Contenia un altar d’estil gòtic, de
fusta de Flandes, que costà 525 pessetes. L’any 1892 es varen fer voreres amb
toves a voltant dels nínxols.
L’enterrament,
l’any 1860, d’una persona que no havia volgut rebre els sagraments va agreujar
la no existència d’un cementiri civil. El rector va voler impedir l’accés de la
comitiva fúnebre i tot i que l’alcalde va donar permís, fou destituït i es va
construir una paret de 3 pams d’alçada per aïllar la tomba, considerada impura
de la resta. El 1872 es tornà a plantejar el problema quan Antoni Tasis demanà
d’enterrar civilment la seva filla de 2 anys. Finalment el 1888 es construïa un
cementiri neutre amb 41 nínxols en un terreny annex. Fins llavors els difunts
no catòlics s’enterraven a tocar la paret. Els cinc mausoleus funeraris que hi
ha es varen construir entre 1891 i 1897. A la part superior de l’escala d’accés al
recinte, el de la família del fotògraf Josep Esquirol; davant de la capella, el
dels Saguer, els Llardent i els Ybran.
Els Maranges varen comprar el sòl de la capella i aconseguiren l’autorització
per posar les làpides a les parets. El 1920 es comprà el carro de morts com a
mesura higiènica de trasllat dels cadàvers de les cases al cementiri. A partir
del decret de secularització dels cementiris aprovat pel govern republicà,
l’ajuntament acordà unificar sota la denominació de cementiri municipal el catòlic
i el civil, unint-los amb una tanca, però amb la dictadura franquista es varen
tornar a separar. Finalment, l’any 1995 es va obrir de nou la paret que
separava els dos recintes.
L’any 1970 el
cementiri es va clausurar al·legant mesures higièniques i que impedia el
creixement urbanístic. Llavors entrà en funcionament el nou recinte situat a
l’entrada nord. La intenció d’enderrocar el vell per a fer-hi una plaça i
aparcament va motivar la companya de salvament de la Comissió de Defensa de
l’Arquitectura Popular. Finalment, l’any 1984 el cementiri va ser declarat Bé
Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya, junt amb l’emblemàtic
edifici de l’Alfolí de la Sal. Del
cementiri es va destacar l’homogeneïtat del conjunt d’estil neoclàssic popular
mediterrània amb els nínxols rematats amb timpans i emblanquinat amb calç i una
simplicitat de línies que li conferia una gran bellesa. L’escriptora Víctor
Català hi era enterrada el 1966. Josep Pla en parla com un dels cementiris més
bells de la Costa Brava.
Tú que ahora me
pisas
Párate a
considerar
Que al fin
vendras a parar
Lo mismo que yo
en cenizas.
Epitafi de la tomba
del fotògraf Josep Esquirol, a l’entrada del cementiri.
Poema inèdit de
Víctor Català
Me’n vaig al
cementiri del meu poble
bell en sa
solitud, senzill i noble
Tot ell parat de
blanc, color de pau
Sota el cel
esplendent i un gran cel blau.
M’hi passejo tot
sol pel cementiri
Com un escarabat
per dins d’un lliri
I m’apar que és
quelcom profanador
De mos passos
inquiets la lleu remor.
El terrer,
adobat amb carn humana
és divís en
jardins de folla ufana
i entorn d’ells,
en fileres apretats,
els nínxols van
traient llurs blancs esclats.
Dintre els
nínxols i sota els bells jardins
tinc un món
enterrat de conveïns
d’homes, dones, infants que he conegut
i que han mort un a un sens fer traüt.
BIBLIOGRAFIA:
VILA, Mercè. El cementiri vell : allò que
ens conten els arxius. L’Escala, 1991 : Ajuntament de l’Escala: Centre
d’Estudis Escalencs, Monografies locals nº1.
VVAA. L’Escala, Cementiri Marí i l’Alfolí
de la Sal. Comissió de defensa de l’arquitectura popular (CDAPE).
L’Escala, 1978.
CERVERA, Benet i ALONSO, Assumpció. Recuperació
del Cementiri Vell. Ajuntament de L’Escala, 1986.
“El
cementiri fill de la malària”, al blog Scala Hanníbalis: viatge en el temps
per l’Escala-Empúries i altres volades
